Ojos que no ven

Novel·la. J. A. González Sainz.

Quan la vella impremta local en la qual Felipe Díaz Carrión portava mitja vida va fer fallida, ell es va quedar sense treball i sense possibilitats d'aconseguir-ho. Les noves tecnologies havien tornat inútils tots els seus sabers, i l'horta només donava per a menjar.

Era l'època en què els joves, i els que ja no ho eren tant, emigraven a les grans ciutats, a les industrioses poblacions del nord. El seu fill tenia nou anys, i no hi havia dia, o nit, en què Asun, la seva dona, no li demanés a Felipe que marxessin a aquells territoris que semblaven tenir el monopoli del futur. Així que van tancar la casa i es van anar al nord. 

Felipe va treballar primer en la construcció, i després en una fàbrica de productes químics. Van tenir un altre fill, es van comprar una altra casa, i va passar el temps, i la vida els va canviar. Perquè alguns dels membres de la família el fill major i Asun, que potser no suportaven ser per sempre els altres, els maquetos o charnegos, o per tal com els cridin amb menyspreu els qui es tenen per únics titulars del lloc no van poder sinó sucumbir a les fascinacions del discurs dels nous amos, a les obsessions d'identitat i afirmació.
Tapa tova.

Castellà. Com a nou!